No cal dir que de seguida em va atrapar. Veure el Dustin dient: "Lando Carlrissian, Lando Carlrissian!" em va encantar. A més, veure'ls muntar en bicicleta per Hawkins em va portar per uns moments al poble on anava de petit de vacances on tots muntaven en bicicletes a l'estiu. Ja sé que no es pot comparar un poble del Penedès amb Hawkins, però el meu cap ja m'havia transportat als vuitanta.
Em va fer recordar moltíssimes coses. Sembla increïble, però cançons que ara són clàssiques les vaig sentir com a novetats. Sobretot amb les cançons de The Police i The Clash. En certa manera, Stranger Things em va fer reconciliar amb aquella dècada que sempre he odiat.
Una altra qüestió que em va fer pensar molt va ser amb el personatge de Mike, interpretat pel Finn Wolfhard. Ell em va fer recordar al meu amic Noel, un nen que va créixer amb mi estiu rere estiu, i ens van fer els millors amics, com el Will i el Mike, perquè en certa manera també era com ell, com el personatge interpretat pel Noah Schnapp per tot el que va viure i patir en aquella època. Per sort ell va tenir un final feliç i va entrar als noranta amb tota una vida pel davant. Aquest no va ser el meu cas.
Puc dir que Stranger Things va connectar amb mi, però sobretot, va reconnectar-me amb el meu passat. Ara per ara puc mirar enrere sense traumes, perquè en el fons és el que volien els Duffer quan van escriure-la. És a dir, que la gent s'identifiqués i tornés per un moment quan eren uns nens feliços a una dècada que es considera meravellosa.
També puc comentar que m'ha agradat molt l'evolució dels personatges, sobretot de l'Steve amb la seva relació d'amistat amb la Robin. La química entre tots dos personatges és brutal i es manté al llarg de les temporades. Però això ja és una altra història...
