LLISTA DE CANÇONS PER A MOTIVAR-ME (II)

Fa poc et vaig explicar el que faig quan em llevo al matí i ja tinc un mal dia. És inevitable que tingui molt mal d'humor i ho vegi tot amb certa negativitat, però amb la música adient, una passejada i un cafè amb llet tot canvia. Llavors ho comences a veure tot d'un altre color, potser una mica més rosat, amb núvols de coloraines i elefants volant pel cel. Bé, això si en comptes de sucre t'has posat un altre tipus de pols blanca. 

Avui et vull parlar de motivació, ganes d'aprendre i de menjar-te el món d'una mossegada. Ara per ara estic a un pas de treure'm el B2 d'anglès i si continua la vaga de docents fins al maig potser m'enduc una bona sorpresa per part del Consorci d'Educació, però bé, més val no ser un somiatruites i posar-se al màxim amb aquest idioma.

Pensa que més o menys estic immers en l'idioma. Què vol dir això? Molt fàcil. Tinc tots els meus aparells electrònics en anglès, és a dir, el meu ecosistema Windows-Nothing OS 4.0 viu en anglès. També tinc en anglès el CMF Watch Pro 3 i també em comunico amb Copilot en aquesta llengua. Moltes coses que veig per Youtube i Netflix també les consumeixo en anglès, com quan vaig veure Stranger Things, per dir-te un exemple. 

Saps que faig quan vull anar supermotivat? Doncs escolto la meva llista de cançons en anglès i moltes vegades al metro vaig fent això del shadowing, però com que no sé cantar només moc la boca com si parles. D'aquesta manera vaig practicant això de la fonètica. Per cert, la meva llista és molt eclèctica i especial, ja que vaig trigar temps a fer-la i la veritat és que m'ha quedat molt ben parida.

Així que, quan vaig supermotivat a classe, això és quan em toca anar als matins a primera hora i no pas aquest any, em connecto els JVC i començo a sentir-me com un Londiner o un New Yorker de pro. Però després venen els listenings amb la Cate Blanchett i la ironia anglesa i tot se'n va a fer punyetes. Ei! Però la motivació no es perd! Es transforma!!!

 

Suposo que ara voldràs saber com és la meva llista de cançons, però pensa que és una mica llarga i molt eclèctica. Així que potser t'enduràs una bona sorpresa quan la llegeixis. Però, mira, això no fa pas mal a ningú. Així que, endavant!!!

• Precious Dark, d'Indica.
• Flowers, de la Miley Cirus.
• Bloody Mary, de Lady Gaga.
• Wannabe, de les Spice Girls.
• Barbie Girl, d'Aqua.
• Oops!... I Did It Again!, de la Britney Spears.
• ...Baby One More Time, de la Britney Spears.
• True Faith, de New Order.
• Girls Just Wanna Have Fun, de la Cindy Lauper.
• I Don't Want to Be, de Gavin DeGraw.
• Don't Speak, de No Doubt.
• What You Waiting For..., de la Gwen Stefani
• Bang Bang, de Dalila.
• Pass This On, de The Knife.
• Dying to Be with You, d'Eric Allaman.
• Rasputin, de Boney M.
• Ma Baker, de Boney M.
• Sweet Dreams, d'Eurythmics.
• To France, de Mike Olfield.
• Moonlight Shadow, de Mike Olfield.
• Video Killed the Radio Star, de The Buggles.
• Cool, de Gwen Stefani.
• Wellerman, de Nathan Evans.
• Torn, de Natalie Imbruglia.
• Lemon Tree, de Fools Garden.
• Bohemian Rhapsody, de Queen.
• Take me to Church, de Hozier.
• Island in the Sun, de Weezer.
• People Are Strange, de The Doors.
• Bohemina Like You, de The Dandy Warhols
• Get Off, de The Dandy Warhols.
• Over the Hills and Far Away, cover de Nightwish.
• Karma Chamaleon, de Culture Club.
• Agatha All Along, de Kristen Anderson-Lopez de la banda sonora de Wandavision.
• Spice Up Your Life, de les Spice Girls.
• This is Halloween, de The Citizens of Halloween Town, de la pel·lícula de Tim Burnton.
• Addams Family, de HeathisHuman.
• Avengers: Infinity Wars, cantada pels actors de les pel·lícules.
• Never Ending Story, cover de Gaten Matarazzo i Gabriella Pizzolo de la sèrie Stranger Things.
• The Dead-Boy Detectives, de Blake Neely.
• Stranger Things, The Theme System.
• Ghostbusters, de Ray Parker Jr.
• Arabesque Nº1, de TOMITA Isao.
• Mr. Sandman, de The Chordettes.
• A Dirty Little Secret, de Benjamin Wallfisch i Pennywise.
• A Very Special Presentation, de Benjamin Wallfisch i Pennywise.

ADÉU A HAWKINS (II)

 

Ara vull tornar un altre cop a Hawkins, ciutat fictícia que es troba l'estat d'Indiana i on passa tota l'acció de la sèrie «Stranger Things». Ja t'he parlat de l'impacte que em va produir aquesta sèrie des del seu primer capítol, quan vaig conèixer tota la colla d'amics. Ara ja fa més d'un mes que vaig veure l'últim capítol. Potser et sorprendrà, però el final em va agradar bastant, encara que em va deixar amb un cert sabor agredolç.

Però no vull deixar de dir que no vaig entendre el comportament dels seguidors, quan els germans Duffer va oferir a la seva audiència el final que volien, i això va significar que totes les esbojarrades teories que van aparèixer com bolets per les xarxes socials no es van apropar ni de conya al final real.

Doncs bé, aquells nens acaben de descobrir el pes de la pèrdua de la innocència i que ja mai més tornaran a gaudir com ho feien en aquelles nits dels divendres a casa del Mike jugant a Dungeons & Dragons, perquè ara comencen una nova etapa de la seva vida. Però mai es perdrà l'esperança, perquè una nova generació de nens, representada per la Holly i el Derek reben el llegat d'en Dustin, Will, Lucas, Mike i Max, i la innocència continuarà una generació més, però ara sí, sense el Demogorgon, el Vecna i l'Upside Down. 

Però malgrat el final feliç per a tothom hi ha un personatge que em va deixar trist, perquè no va tenir el seu final, si no que va acabar per convertir-se en el narrador dels finals feliços dels altres, mentre ell va acabar ferit i amb el cor trencat. El final és demolidor, perquè aquells nens feliços de cinc temporades enrere, ja no ho eren. El pas del temps és inexorable i davant de totes les aventures i desgràcies que van viure han deixat de ser aquells nens innocents que abraçaven feliços al Will al final d'aquella primera temporada.

Precisament, aquella escena va ser la que més em va agradar de tota aquella primera temporada. Saps el perquè? Perquè eren nens fent de nens i el que veies era com reaccionarien uns nens en el món real quan descobreixen que un dels seus millors amics es viu.  Així que, veure aquesta sèrie ha sigut una experiència brutal, como la mateixa vida. 

ADÉU A HAWKINS (I)

 

Ja fa una setmana que vaig acabar de veure Stranger Things, una sèrie que m'ha atrapat des de l'octubre fins ara. N'havia sentit molt de parlar, però mai m'havia plantejat mirar-la fins fa uns quatre mesos. Suposo que et preguntaràs el perquè de tot plegat. La solució és ben fàcil. Volia provar la meva capacitat d'entendre l'anglès sense subtítols i vaig decidir-me a mirar les aventures d'aquesta colla d'amics.

No cal dir que de seguida em va atrapar. Veure el Dustin dient: "Lando Carlrissian, Lando Carlrissian!" em va encantar. A més, veure'ls muntar en bicicleta per Hawkins em va portar per uns moments al poble on anava de petit de vacances on tots muntaven en bicicletes a l'estiu. Ja sé que no es pot comparar un poble del Penedès amb Hawkins, però el meu cap ja m'havia transportat als vuitanta.

Em va fer recordar moltíssimes coses. Sembla increïble, però cançons que ara són clàssiques les vaig sentir com a novetats. Sobretot amb les cançons de The Police i The Clash. En certa manera, Stranger Things em va fer reconciliar amb aquella dècada que sempre he odiat. 

Una altra qüestió que em va fer pensar molt va ser amb el personatge de Mike, interpretat pel Finn Wolfhard. Ell em va fer recordar al meu amic Noel, un nen que va créixer amb mi estiu rere estiu, i ens van fer els millors amics, com el Will i el Mike, perquè en certa manera també era com ell, com el personatge interpretat pel Noah Schnapp per tot el que va viure i patir en aquella època. Per sort ell va tenir un final feliç i va entrar als noranta amb tota una vida pel davant. Aquest no va ser el meu cas. 

Puc dir que Stranger Things va connectar amb mi, però sobretot, va reconnectar-me amb el meu passat. Ara per ara puc mirar enrere sense traumes, perquè en el fons és el que volien els Duffer quan van escriure-la. És a dir, que la gent s'identifiqués i tornés per un moment quan eren uns nens feliços a una dècada que es considera meravellosa. 

També puc comentar que m'ha agradat molt l'evolució dels personatges, sobretot de l'Steve amb la seva relació d'amistat amb la Robin. La química entre tots dos personatges és brutal i es manté al llarg de les temporades. Però això ja és una altra història...