dijous, 8 de gener del 2026

ADÉU A HAWKINS (I)

 


Ja fa una setmana que vaig acabar de veure Stranger Things, una sèrie que m'ha atrapat des de l'octubre fins ara. N'havia sentit molt de parlar, però mai m'havia plantejat mirar-la fins fa uns quatre mesos. Suposo que et preguntaràs el perquè de tot plegat. La solució és ben fàcil. Volia provar la meva capacitat d'entendre l'anglès sense subtítols i vaig decidir-me a mirar les aventures d'aquesta colla d'amics.

No cal dir que de seguida em va atrapar. Veure el Dustin dient: "Lando Carlrissian, Lando Carlrissian!" em va encantar. A més, veure'ls muntar en bicicleta per Hawkins em va portar per uns moments al poble on anava de petit de vacances on tots muntaven en bicicletes a l'estiu. Ja sé que no es pot comparar un poble del Penedès amb Hawkins, però el meu cap ja m'havia transportat als vuitanta.

Em va fer recordar moltíssimes coses. Sembla increïble, però cançons que ara són clàssiques les vaig sentir com a novetats. Sobretot amb les cançons de The Police i The Clash. En certa manera, Stranger Things em va fer reconciliar amb aquella dècada que sempre he odiat. 

Una altra qüestió que em va fer pensar molt va ser amb el personatge de Mike, interpretat pel Finn Wolfhard. Ell em va fer recordar al meu amic Noel, un nen que va créixer amb mi estiu rere estiu, i ens van fer els millors amics, com el Will i el Mike, perquè en certa manera també era com ell, com el personatge interpretat pel Noah Schnapp per tot el que va viure i patir en aquella època. Per sort ell va tenir un final feliç i va entrar als noranta amb tota una vida pel davant. Aquest no va ser el meu cas. 

Puc dir que Stranger Things va connectar amb mi, però sobretot, va reconnectar-me amb el meu passat. Ara per ara puc mirar enrere sense traumes, perquè en el fons és el que volien els Duffer quan van escriure-la. És a dir, que la gent s'identifiqués i tornés per un moment quan eren uns nens feliços a una dècada que es considera meravellosa. 

També puc comentar que m'ha agradat molt l'evolució dels personatges, sobretot de l'Steve amb la seva relació d'amistat amb la Robin. La química entre tots dos personatges és brutal i es manté al llarg de les temporades. Però això ja és una altra història...



diumenge, 16 de novembre del 2025

PLANETA IMAGINARI




El nom, que he triat per a aquest blog, no ha sigut triat per una d'aquestes casualitats de la vida. Aquest nom ve de temps enrere, de quan era petit i mirava la televisió els dissabtes al matí. Me'n recordo que em fascinava un programa estrany, però a la vegada intel·ligent. Donava molt en què pensar i, sobretot, perquè era en català. És estrany que preferís veure el circuit en català de Televisió Espanyola i després TV3, i no m'agradessin gens els programes infantils de TVE. 

Això sí, penseu que només hi havia tres canals i prou. I amb això en tenia bastant. Però no divagaré més, car ja vaig per altres temes. Doncs bé, hi havia un programa que tenia una música que m'hipnotitzava. La trobava diferent i fantàstica, però no en el sentit de meravellosa, què ho era, sinó perquè em portava a altres mons. Sabies quina melodia era? Doncs era "Arabesque nº1" de Débussy, reinterpretada pel mestre TOMITA Isao (1936-2016), un compositor que combinava a la perfecció la música clàssica amb els sintetitzadors i instruments electrònics. Havia fet una obra mestra d'una obra mestra.

També és curiós que aquella música que m'hipnotitzava havia estat reinterpretada per un compositor japonès. Com podeu veure, la meva dèria pel Japó i el japonès ja em ve de molt de lluny. És increïble com sentia aquesta fascinació des de ben petit. Així que, aquell programa es deia "Planeta Imaginari", protagonitzada per Flip i el seu amic invisible Muc. La Flip, l´única habitant d'un petit planeta on la imaginació estava a l'ordre del dia. Per cert, la Flip estava interpretada per l'actriu Teresa Soler, que més tard es va dedicar al doblatge televisiu. Un dels seus personatges més coneguts interpretats per ella va ser el de la Maam a "Les Aventures de Fly".

Aquest programa va ser molt trencador, ja que potenciava la literatura i van sortir temes i autors com els Germans Grimm, Roald Dahl o Lewis Carroll. Però el programa que més em va impactar va ser el d'un vampir que en comptes de beure sang, s'alimentava de les lletres del llibre, deixant els volums en blanc. La imatge del Sr. Galindo fent de vampir em va impresionar bastant en el seu moment. També sortia un home dins d'un maletí que recomanava llibres a la Flip i ella quedava totalment encantada de les recomanacions. 

Així que agafant el relleu d'aquest programa de la meva infantesa he començat aquest petit blog on espero que la imaginació estigui ben present i que em faci torna un altre cop a visitar aquell Planeta Imaginari i torni a gaudir un altre cop d'aquells moments meravellosos. Per cert, si vols veure l'intro d'aquell programa només cal que li donis a aquest enllaç.